La Barcelona olímpica de 1936, memòria contra l’oblit

Per Domènec Martínez García, soci de l’ACPEPF (Associació de Persones Ex Preses Polítiques del Franquisme) i de l’ABIC (Amical de les Brigades Internacionals de Catalunya).


Avui, 14 d’octubre, he tingut el privilegi de ser el convidat d’aquest programa de Mataró Radio. Ho he fet amb una magnífica companyia: la Rosa, l’Anna, la María i en Pablo. Compartint l’espai del Tecnocampus, ple de gom a gom: “quina enveja d’aquest jovent —ens hem dit—, tenim una edat”, exhibint carpetes, portàtils, cafès... altres activitats de proximitat pròpies d’Erasmus, i a tocar del mar. Inevitable evocar l’himne d’en J.M. Serrat i aquell Mediterráneo, amb “el sabor amargo del llanto eterno que han vertido en ti cien pueblos, de Algeciras a Estambul. A tus atardeceres rojos se acostumbraron mis ojos”. Avui amb una ribera palestina maltractada i torturada a sang i foc, amb odis i guerres d’extermini a flor de pell. Cementiri de persones fugint de les guerres, de persecucions per ser diferents, de la misèria i l’emergència climàtica. Tot plegat el mateix.
Foto: Ana Pérez, María Modesta, Rosa Montero, Domènec Martínez i Pablo Morales
Ho hem fet per parlar i retre homenatge a l’Olimpíada Popular de Barcelona 1936. Molt poca gent del nostre país coneix aquesta història. Una desmemoria que explica algunes coses que ens pertorben avui. També hem volgut rescabalar de l’oblit algunes de les persones que es van implicar de debò: aquelles que hem conegut, com la María, l’Antoni i l’Alfons, més properes; i d’altres oblidades i silenciades, com la Carmen Crespo o la Margot Moles.
En aquest ocasió, a meitat d’octubre, he exhibit el pin de l’Amical de les Brigades Internacionals, per fer constar l’existència d’una causa comuna, vigent, com cada any ens recorden les companyes i companys del Grup de Recerca de la Memòria Històrica de Mataró al cementiri dels Caputxins; i per recordar al President Lluís Companys, coincidint amb el 84è Aniversari del seu afusellament. És el mateix filament que ens permet teixir aquesta història, com veurem tot seguit.
Foto: Maria Salvo i Antoni i Alfons Cànoves
El moviment memorialista i l’homenatge del 19 de juliol de 2017
Per preparar aquestes notes he recuperat el Dossier de premsa de la Generalitat[i] i les fotografies d’aquella jornada d’homenatge que es va fer a l’INEFC de Barcelona, a l’avinguda de l’Estadi, amb algunes de les persones que van ser protagonistes de l’Olimpíada Popular. 81 anys més tard! Encara avui emociona el record del testimoni de la María Salvo, i els germans Cànoves, amb 97 anys, molts anys de presó i llarg recorregut com a combatents antifeixistes a Espanya i a Europa. També els descendents dels membres del Clarion Cycling Club 1895, un setmanari i un club esportiu d’ideologia socialista fundat el 1891. Dels set socis que van formar part de la Delegació que va venir des d’Escòcia fins a Barcelona —un viatge a cop de pedal, creuant França i els Pirineus—, quatre van morir durant la guerra, defensant la legalitat republicana. Formaven part de l’equip britànic: prop de 80 esportistes (5 dones). No van ser els únics que vam fer aquest viatge en bicicleta, uns germans danesos van venir des de Dinamarca, també ho vam saber molt recentment i ens va emocionar conèixer les seves històries[ii].
Cal afegir que les entitats memorialistes —i particularment qui va ser la presidenta de l’Associació de Persones Ex Preses Polítiques del Franquisme i de Dones del 36, M Salvo—, van reivindicar durant molts anys la significació i memòria de l’Olimpíada Popular de 1936. Ho vam recordar amb motiu dels seus 100 anys[iii]. Una gran fita de mobilització social, cultural i esportiva, “un ampli moviment internacional de l’esport popular”, en front dels Jocs de Berlín convertits per Hitler en una exaltació del nazisme, el feixisme i de la seva màquina de guerra, tal com es denunciava al Manifest de l’Olimpíada Popular[iv] i com tràgicament es va confirmar amb l’incendi que començava a Europa, la II Guerra Mundial. Com sempre reiterem —i cal no oblidar-ho—, tot va començar aquí, a la Guerra del 36 al 39, amb els bombardejos sobre població civil, els assassinats indiscriminats, provocats per la Legión Cóndor de Hitler i l’aviació i maquinària de guerra de Mussolini, al servei del terror de les tropes de Franco, de Mola i els altres generals colpistes. Ensayo para la barbarie és el primer capítol del llibre de Juan Miguel Baquero “El país de la desmemoria. Del genocidio franquista al silencio interminable. 2019”, també ens interpel·la.
Al programa de Mataró Radio s’han formulat algunes preguntes:
  • Per què a l’any 1936 es van organitzar dues Olimpíades?
  • Qui va promoure les Olimpíades Populars a Barcelona?
  • Quina va ser la participació nacional i internacional?
  • Aquestes olimpíades van ser l’embrió de les brigades internacionals?
Els atletes van poder tornar al seu país?
He intentat contestar algunes i també afegir-ne de noves. Per fer-ho, a més de consultar les publicacions més conegudes[v], he descobert noves informacions, que afegeixen un plus de coneixement, també d’emoció a aquest relat. Per aquesta raó he volgut transcriure i deixar noves pistes per mirar de incitar l’interès de les noves generacions. Tal com hem dit al programa de ràdio, després de l’èxit de pel·lícules com “El mestre, d’Antoni Benaiges”, o “El Bus”, de les lluites veïnals, necessitem tenir una pel·lícula, la nostra “Carros de fuego”, inoblidable banda sonora de Vangelis”, que ens permeti recuperar la Barcelona del juliol de 1936. Una ciutat vibrant, solidària i fraternal —convertida durant unes hores, les jornades prèvies al cop d’Estat— en capital de l’esport popular i la cultura antifeixista d’Europa. Tenim excel·lents directores i directors a casa nostra. Aquí ho deixem.

Per què a l’any 1936 es van organitzar dues Olimpíades?
El moviment oficial olímpic, el COI, va triar Berlin en lloc de Barcelona, era l’any 1931. L’expansió del partit nazi ja apuntava maneres, algunes molt tràgiques, però la candidatura de Barcelona, just amb la proclamació de la II República a l’abril de 1931 a Espanya, resultava inacceptable per aquella reunió de selectes aristòcrates. George Orwell al seu assaig de 1942 Recordando la Guerra de España, deia: “El odio que la República Española suscitó en millonarios, duques, cardenales, playboys, espadones, entre otros, ya sería suficiente por sí mismo para saber qué se estaba cociendo”[vi].
Hitler arriba al poder l’any 1933, és nomenat canceller i es proclama líder del III Reich amb plens poders. L’any 1935 s’aproven les lleis racistes de Nuremberg, els jueus perden la seva ciutadania, també els gitanos i els negres, considerats raça inferior. L’alerta contra la pretensió de fer els jocs a Berlin suscita un enorme rebombori popular i preocupació internacional entre les organitzacions polítiques i sindical d’esquerres. A Itàlia, el mateix any, la dictadura feixista de Mussolini practica la seva política expansionista amb la invasió d’Etiòpia. L’amenaça nazi i feixista és més que un perill a Europa. Persecució d’opositors, camps de presoners de comunistes i altres dissidents. Però el COI no s’immuta, el mateix Pierre de Coubertin, impulsor dels Jocs Olímpics moderns, fa una defensa aferrissada de la candidatura i olimpíada de Berlín: “seran magnífics”. Via lliure per l’escenari escollit per Hitler per llençar els seus missatges i proclames bel·licistes, racistes i antidemocràtics al món. Els governs dels EEUU, Gran Bretanya i França, acaben beneint (amb algunes reserves formals) les fanfàrries nazis i feixistes.
La resposta de les dues internacionals esportistes; la socialdemòcrata i la Internacional Roja de l’Esport, va ser coincident i no es fa esperar: cal una proposta de Jocs alternatius. Una Olimpíada Popular versus la Olimpíada hitleriana. Apareix un projecte comú: organitzar l’Olimpíada Popular a Barcelona.
Tot s’accelera. “Mundo Obrero”, en un article titulat “La idea olímpica, prostituïda” diu: “Los Juegos Olímpicos de Berlín tienen el fin de propagar el espíritu del nacional-socialismo [partido nazi], de la esclavitud, de la guerra y del odio racial. La Olimpiada de Barcelona, al contrario, quiere defender el verdadero espíritu olímpico que reconoce la igualdad de razas y de pueblos y estima que la paz es la mejor garantía para la educación sana de deportistas y de la juventud de las naciones”.
Contra tot pronòstic, ateses les experiències precedents, les esquerres es van posar d’acord en un mateix projecte. De tot arreu, Espanya, Europa, i el món, arribaven notícies de clubs i atletes que volien participar. En poc més de tres mesos i amb un pressupost limitat s’aconsegueix superar les previsions més optimistes. La proposta de Olimpiada Popular a Barcelona va aconseguir galvanitzar l’oposició al feixisme i el nazisme a Europa.
L’historiador Carles Santacana afirma al seu llibre “L’altre Olimpiada” que la celebració de l’Olimpíada Popular —si no hagués estat dinamitat pel cop del 18 de juliol— constituïa una forma de reivindicar l’esport popular enfront de l’esport elitista, una visió democràtica del món contraposada a la minoritària, la del feixisme. Tota una declaració de principis en aquells temps.
Sembla pertinent formular un parell de preguntes: van triar els colpistes el dia 18 de juliol, el dia abans de la inauguració de les Olimpíades de Barcelona, per evitar una gran demostració cívica esportiva i de mobilització antifeixista a la Barcelona del juliol de 1936, 14 dies abans de la inauguració dels Jocs de Berlín? Hitler, va actuar en aquesta direcció per garantir-se el monopoli del Jocs Olímpics i fer l’entrada triomfal a l’estadi sota les fanfàrries dirigides pel famós compositor Richard Strauss?
El que és cert i contrastable és que l’Olimpíada que volia promoure la pau va ser ferida de mort per un cop militar i l’inici de la guerra, i no es va poder celebrar. Era, com ja s’ha dit abans, el preludi de la II Guerra Mundial. Hitler va inaugurar les Olimpíades de Berlín el dia 1 d’agost de 1936.

Qui va promoure les Olimpíades Populars a Barcelona?
Arribats a aquest punt cal fer una breu consideració sobre el desenvolupament del moviment esportiu obrer durant les primeres dècades del segle XX. Fins a finals del segle XIX la pràctica de l’esport era cosa d’aristòcrates i de gent amb recursos. Però això va canviar quan els sindicats i organitzacions d’esquerres van promoure la pràctica esportiva del proletariat, com un element de millora dels hàbits més saludables —evitant l’excés de temps a les tavernes i el consum d’alcohol—, i la consciència social. Una alternativa també al mercantilisme, l’elitisme i l’individualisme dominant. L’any 1925 va tenir lloc a Frankfurt, Alemanya, la Primera Olimpíada Obrera Popular. Les dues internacionals esportistes abans citades: la socialista i la dels comunistes, van promoure la pràctica de l’esport per fomentar la cultura de la pau i l’amistat, també com a eina de transformació social. Les “Espartaquiades”, organitzades pels comunistes volien ser aparadors del “nou home socialista”. Fins i tot a Amèrica del Nord, a Chicago, van tenir lloc olimpíades amb gran participació popular. La II Olimpíada Obrera de Viena, 1931, va reunir a 70.000 participants i 250.000 espectadors.
Amb aquests antecedents la proposta de Barcelona va actuar ràpidament com a catalitzador. La Internacional Deportiva Roja va emetre les disposicions per mobilitzar totes les forces progressistes de l’esport. El mes de març de 1936 es va constituir el Comitè Català Pro Esport Popular. La primera activitat va ser organitzar una competició amb el nom de Thaelman (un esportista alemany, comunista, detingut per Hitler). El primer de maig s’impulsa la iniciativa de l’Olimpiada Popular, i Lluís Companys, President de la Generalitat accepta la presidència d’Honor del Comité Organitzador (COOP).
Igualment es van crear diferents Comitès de suport a l’Olimpíada Popular a tot l’Estat. Madrid, Andalusia, València..., que van acabant constituint el Comité Español pro Olimpiada Popular, a més dels específics comitès de Catalunya, Euskadi i Galícia. Preparant aquestes notes s’ha publicat una entrevista a Carles Vallejo, president de l’ACPEPF, per part de l’escriptor Javier Pérez Andújar, és del 11 d’octubre i recull el testimoni del seu pare: Juan José Vallejo[vii]. “Mi padre fue el presidente de la Unión Deportiva Cultural Obrera de Castilla, y fue uno de los organizadores desde Madrid. Él siempre recordaba cómo viajó a Barcelona, y estuvo participando en una reunión con Lluís Companys para hablar de la preparación de la Olimpiada Popular”. El pressupost, com ja s’ha dit era escàs: Comitè Català, 100.000 pessetes. Govern de la República espanyola (sorgit de la victòria del Front Popular, febrer del 1936) 400.000. Govern del Front Popular a França, 600.000. Però la roda havia començat a girar. Es comencen a rebre els suports internacionals. El 6 i 7 de juny de 1936 s’organitza una Conferència de París a on es critica al COI, acusant-lo de fomentar l’horror d’una nova guerra, i s’aprova un manifest de suport als Jocs de Barcelona. Les seccions esportives dels sindicats europeus, socialistes i comunistes, s’afegeixen i es mobilitzen. Seguint les instruccions de la IDR (Internacional Deportiva Roja) i de la Federación Cultural y Deportiva Obrera, es genera una oposició a Hitler i la seva Olimpíada. Els conceptes de pau, igualtat, universalisme, fraternitat, solidaritat i participació i dignitat de la dona, marquen l’ideari de la nova cita de Barcelona.
Ras i curt. L’esquerra i les organitzacions obreres nacionals i internacionals encapçalen l’Olimpíada popular de Barcelona. Una resposta ciutadana contra el feixisme i el nazisme.

Quina va ser la participació nacional i internacional?
S’inscriuen més de 5.000 atletes d’una vintena de disciplines, representen a 23 delegacions de països i regions sense Estat, que s’estructuren en tres categories: nacional, regional i local. Destaquen les representacions de França, amb 1.500 atletes, i els procedents dels Estats Units, de Suïssa, d’Anglaterra, d’Alemanya, Polònia, Itàlia, Noruega, Dinamarca, Suècia, Hongria, Bèlgica, Grècia, Portugal, Holanda, Txecoslovàquia, entre d’altres. També representacions d’Argèlia, de Palestina i representacions jueves, o de l’Alsàcia i la Lorena. 2.000 esportistes estrangers i 3.000 de l’Estat. I s’apleguen més de 20.000 visitants forans. Les dates de competició previstes inicialment del 22 al 26 de juliol, s’avancen i amplien a partir del 19 de juliol.
  • [Cal afegir que 49 països del món van apostar pels Jocs Olímpics de Berlín, amb 4.066 esportistes, entre ells els Estats Units, Gran Bretanya, França. Un error que tindria greus i tràgiques conseqüències. Convé recordar-ho ara, en temps d’avenç de les forces d’extrema dreta a Europa, i fins i tot, amb Governs i agendes d’inspiració netament feixista. Espanya va boicotejar aquests Jocs amb la seva no participació.]
Aquell dissabte calorós del 18 de juliol de 1936 tot era a punt per a la gran Festa olímpica i cultural. El Paral·lel i els barris més propers bullien. L’hotel Olímpic de la Plaça d’Espanya, ple de gom a gom. La Comissió d’Allotjament i Turisme de la COOP treballava de valent per aconseguir i facilitar allotjament als ateneus, casals, espais cultures i esportius, i fins i tot amb moltes cases particulars. Esportistes i folkloristes assagen les seves actuacions. El programa de la Festa inaugural anunciava la gran desfilada, els parlaments i altres activitats culturals.
Però aquella tarda vespre van arribar les notícies de l’aixecament d’una part de l’exèrcit a les províncies del nord d’Àfrica, i tot va trontollar. Es va suspendre l’Olimpíada popular i l’Olimpíada cultural. Pau Casals, el gran violoncel·lista, assajava amb la seva orquestra la Novena Simfonia de Beethoven per la sessió inaugural del 19 de juliol al Teatre Grec de Montjuïc. Mai més va voler tornar-la a interpretar ni tornar Espanya.
S’iniciava un camí sense retorn de figures intel·lectuals i culturals d’abast universal. La defensa dels valors democràtics i la seva oposició al nazisme tindria un alt preu col·lectiu que encara avui no hem recuperat.
Altres esportistes van seguir itineraris similars: exili, resistència, camps de la mort i repressió. El combat per les llibertats. Existeix una bona bibliografia. Però vull recordar-los amb un parell de noms propis. José Barón Carreño y Francisco Pradal González.
De Ceuta, Melilla i Tetuan ja havien arribat atletes i altres participants a Barcelona. Això els hi va salvar la vida. Molts d’ells eren de les JSU i van continuar aquí defensant la II República i després van seguir el combat contra el nazisme a Europa.
José Barón Carreño[viii], nascut a Gérgal, Almería, havia estat seleccionat a Melilla, on residia, per participar a les Olimpíades de Barcelona. Si entreu a la wikipedia veureu que a més d’esportista va ser resistent comunista i nomenat cap de la zona nord de la Agrupación de Guerrilleros Españoles. Va morir en combat el 19 d’agost de 1944, el primer dia de la insurrecció de París, abans que entrés La nueve, formada també per republicans espanyols. Tenia 26 anys i a França es recordat com a heroi de la alliberació de París.
Francisco Pradal González[ix], també era de la JSU i de Melilla. Arriba a Barcelona el 17 de juliol de 1936 per competir a les Olimpíades es va incorporar a l’exercit popular i posteriorment a la resistència. Va ser el primer guia de passos de frontera del PCE. Detingut i amb molts anys de presó a Burgos, té una placa a les rutes del maquis. Camins de llibertat. Entre Camprodón i la Vall de Vianya. La primera ruta que va obrir l’any 1943. Aquests dies ho recordarem amb motiu del 80 aniversari de l’operació guerrillera a la Vall d’Aran.

Aquestes olimpíades van ser l’embrió de les brigades internacionals?
La bibliografia ens recorda com a Barcelona ja es trobaven voluntaris de països com Itàlia, Alemanya o Polònia, que havien arribat fugint de l’amenaça i persecució nazi i feixista. També residents d’aquests països per motius econòmics i professionals. Molts d’ells es va unir a les forces defensores del Govern legítim de la II República.
Sònia Garangou i Tarrès, ho recull al seu llibre “Les aigües de l’oblit”, donant a conèixer la tràgica història dels Brigadistes Internacionals del Ciudad de Barcelona davant de les costes de Malgrat de Mar. “França, Dinamarca, Polònia, Itàlia, Alemanya, Bèlgica, Noruega, Suècia, Cuba, Gran Bretanya, Argentina, Xina, els Estats Units, Canadà són només alguns dels països dels quals procedien els voluntaris internacionals (...) Els primers estrangers que van lluitar en el bàndol republicà eren exiliats procedents d’Alemanya o de la Itàlia feixista que ja vivien a Barcelona i a altres ciutats que van quedar sota el control republicà. L’agost de 1936 amb alguns d’aquests efectius es constituí la centúria Thalmann, formada per comunistes alemanys i austríacs expatriats, que s’integrà a la columna 19 de juliol del PSUC. També se sumaren a unitats republicanes alguns dels atletes estrangers que havien vingut a Barcelona per participar a l’Olimpada Popular que havia de començar el 19 de juliol i van decidir quedar-se”.
Aquests centenars d’esportistes van ser els primers voluntaris que van obrir pas al moviment de les Brigades Internacionals, que de forma organitzada van començar arribar, d’arreu del món, uns mesos més tard. [Cada darrer dissabte del mes d’octubre honorem la seva memòria al monument de l’escultor nord-americà Roy Shifrin que es va erigir a la Rambla del Carmel de Barcelona l’any 1988, per commemorar el 50è aniversari de la partida d’Espanya. Enguany, 26 d’octubre, també hi serem a l’acte que any rera any organitza l’Amical de les Brigades Internacionals de Catalunya.]
Fotografia: Ofrena al monument de les Brigades Internacionals
Els atletes van poder tornar al seu país?
Molts, la majoria, van tornar als seus llocs d’origen. Es van convertir en veritables activistes de la defensa de la República, i dels valors d’igualtat i transformació social que representava. Ja hem dit que majoritàriament eren joves que formaven part de sindicats i organitzacions d’esquerres i antifeixistes. Van contribuir a organitzar als seus països les Brigades Internacionals i a exigir als seus respectius governs una actitud bel·ligerant contra el cop d’estat, i la guerra cruenta franquiciada per Hitler i Mussolini, veritable banc de proves de les seves màquines de guerra i de destrucció. Molts d’aquets atletes i voluntaris s’enfrontarien mesos més tard a les tropes hitlerianes que incendiaven Europa. Van fer un primer i accelerat aprenentatge a Espanya.
Centenars de voluntaris havien conegut directament la cara més cruel del feixisme. Aquest text de Juan Miguel Baquero al llibre anteriorment citat “El País de la desmemoria. Del genocidio franquista al silencio interminable” és ben il·lustratiu: “Suena Pete Seeger con The Almanac Singers en “Viva la Quinta Brigada” o “Jarama Valley”. Max Parquer recreó el cancionero aprendido en las celdas de San Pedro de Cardeña”. Molta gent encara no coneix que aquest lloc. “San Pedro de Cardeña se convirtió en abril de 1938 en campo oficial franquista de prisioneros extranjeros. Entre sus muros estuvieron cautivos más de 700 brigadistas en un régimen marcado por el hambre, la insalubridad, la represión, el miedo, el adoctrinamiento y las enfermedades” (…) “La leyenda de los brigadistas perdura como un hito de la solidaridad internacional”.
Molts altres no van poder tornar mai a les seves llars. Es van incorporar a la defensa de la República, van anar al front, i no van tornar. Encara hi són sota la terra que els va acollir al Jarama, al front de l’Ebre o a la batalla del Segre, a on Inga Oleksiuk continua la recerca del seu avi, Mihail Oleksiuk brigadista jueu ucraïnès polonès, la seva imatge va presidir la darrera assemblea de l’ABIC[x]. També els recordem cada any, aquí, al cementiri dels Caputxins o a Malgrat de Mar, les aigües del Maresme que ja no són de l’oblit.

Epíleg
Vull tancar aquesta crònica reivindicant tres noms propis, amb noms de dones. Les grans silenciades i oblidades, a tall d’exemple: Carmen Crespo, Marina Ginestà i Margot Moles[xi].
  • Carmen Crespo tenia 19 anys quan es va despertar a l’Hotel Olímpic de la plaça d’Espanya aquell 18 de juliol. Formava part de l’equip de França, però amb orígens de Barcelona i de Terol. Anarquista i esportista. Es va quedar a Barcelona i es va afegir a les milícies que van anar a combatre al Front d’Aragó. Traslladada a primera línia, com ella volia, a Casp, va morir destrossada per l’impacte d’una bomba a l’any 1937, tenia 20 anys.
  • Marina Ginestà, nascuda a la ciutat occitana de Tolosa, fou una periodista i militant comunista durant la II República i la Guerra d’Espanya. Al costat d'altres companys de les JSUC, va col·laborar en l'organització de l’Olimpiada Popular. Va protagonitzar una fotografia mítica, vestida de miliciana amb 17 anys, a l’Hotel Colon, la Seu del PSUC al juliol de 1936. La fotografia li va fer Hans Gutmann, un fotògraf alemany que havia vingut a cobrir les Olimpíades. Fugida, exili i camps de concentració. Aquesta fotografia va estar oblidada en algun arxiu fins l’any 2002. Traductora i escriptora.
  • Margot Moles Piña, havia nascut a Terrassa, i va marxar amb 10 anys amb la seva família a Madrid. Va ser l’esportista més coneguda de la República. Entre 1934 i 1936, va guanyar tres vegades el Campionat d’Espanya d’Hoquei Femení, com a capitana de l’Atlètic de Madrid, i al febrer de 1936 va ser la primera dona, amb la seva companya Ernestina Maenzade Ferrers, a participar en uns Jocs Olímpics d’Hivern, els celebrats en l’estació alemanya de Garmisch-Partenkirchen. El cop d’Estat i la Guerra van truncar la seva carrera esportiva, encara que va aconseguir un èxit internacional en guanyar la medalla de bronze en llançament de disc en les Olimpíades Obreres d’Anvers de 1937. Era l’abanderada dels esportistes espanyols. Pel seu compromís amb el govern democràtic de la II República, Margot Moles va ser condemnada a l’ostracisme durant el règim franquista i tots els seus mèrits esborrats de la història. El seu marit, l’esquiador madrileny Manuel Pina, va ser afusellat el 1942 i ella es va veure obligada a brodar roba per guanyar-se la vida. Es va quedar vídua amb 32 anys. El periodista Ignacio Ramos va rescatar aquesta història silenciada l’any 2017 amb la publicació del llibre: Margot Moles, la gran atleta republicana.
Per honorar la memòria vital d’aquestes dones, la seva solidaritat i la seva fraternitat en temps difícils, i el seu generós compromís en la defensa dels valors universals del gènere humà, m’he inscrit enguany a la cursa del proper dia 27 d’octubre “Cursa i Caminada Lluís Companys – “Homenatge a l'Olimpíada Popular”. Un exercici de memòria contra l’oblit imprescindible en aquests temps.

P/D. Tancant aquestes notes ens hem despertat amb l’horrible notícia de la arribada als camps de concentració d’Albània dels primers migrants perseguits i conduits pel govern de l’extrema dreta d’Itàlia, Giorgia Meloni. Un protocol inèdit, el dels Guantànams europeus i externalitzats, que avalen diferents governs de la UE, i la pròpia Úrsula Von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea. Sembla que no hem après res i l’ou de la serp del feixisme encara creix. No ho hauríem de permetre o després serà massa tard, sabem el que va succeir fa més de 88 anys, i per imperatiu democràtic. Ens va la vida.

- - - - - - - - - 
Notas
[i] Dossier de premsa Generalitat de Catalunya, any 2017.
https://govern.cat/govern/docs/2017/07/17/16/52/c19258bf-2f96-4472-9e61-db5947b2b21e.pdf
[ii] Crònica de l’any 2019
[iii] 27 de maig del 2020 “Mireu aquesta noia es diu Maria Salvo, i aquesta fotografia li va fer un noi que es deia Francesc Boix, una història que va començar a Barcelona quan es preparava l’Olimpiada Popular que es tenia d’inaugurar el 19 de juliol de 1936”. https://expresospoliticsdelfranquisme.com/2020/05/13/maria-salvo-100-anys/
[iv] El Dossier de premsa Generalitat de Catalunya, any 2017, conté el Manifest i altres informacions.
[v] Llibre l’altre Olimpíada, d’en Carles Santacana i Xavier Pujadas.
[vi] Text publicat a Segle XX. Revista catalana d’història, 10 (2017). Pp.1-29. Paul Preston
[viii] José Barón Carreño
[ix] Francisco Pradal González
[x] Assemblea de l’Amical de les Brigades Internacionals de Catalunya.
[xi] Epíleg, amb nom de dones
https://www.lamarea.com/2017/01/26/libro-devolvera-la-historia-los-logros-margot-moles-la-atleta-republicana

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada