Homenatge a Lluís Martí Bielsa en l’acte de commemoració del 75è aniversari de l’Alliberament de París

El passat 18 de juny de 2019, l’Amical de les Brigades Internacional de Catalunya va participar a l’acte “Memòries d’un lluitador antifeixista”, que va ser organitzat pel Memorial Democràtic en motiu del 75è aniversari de l’Alliberament de París. 

A més, es va retre homenatge a Lluís Martí Bielsa, president de l’Amical de les Brigades Internacionals i un dels protagonistes d’aquest fet històric. 

Aquesta és la intervenció de Cinta González Sentís com a representant de l’Amical de les Brigades Internacionals.

"Bona tarda, gràcies a totes i tots per ser avui aquí, veïns i veïnes que heu decidit passar aquesta tarda de gairebé estiu recordant el 75è aniversari de l’alliberament de París, i homenatjant el Lluís Martí Bielsa, un dels protagonistes d’aquest punt crucial de la nostra història compartida, si és que hi ha alguna història que no ho sigui, de compartida.

Vull aprofitar per agrair de manera especial els meus companys i companyes de l’Amical de les Brigades Internacionals de Catalunya que sigui jo qui, en un dia tant especial com avui, parli en nom de totes i tots, i, per sobre de tot, per donar-me l’oportunitat d’aprendre cada dia al vostre costat.

Cinta González (membre de l’Amical de les Brigades Internacionals de Catalunya), Jordi Font (director del Memorial Democràtic), Carles Vallejo (president de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme) i Javier Tébar (historiador), el passat 18 de juny a Barcelona

L’Amical de les Brigades Internacionals de Catalunya és una entitat que treballa per la recuperació de la memòria històrica posant especial èmfasi en aquesta experiència internacionalista i antifeixista sense precedents, de la qual va ser testimoni el Lluís. La lluita per preservar la democràcia i el legítim Govern del Front Popular a la Segona República Espanyola va prendre un tarannà internacional des del principi. El 18 de setembre del 1936 (és a dir, dos mesos després del cop d’estat), la Internacional Comunista recomana i impulsa el reclutament d’obrers de tots els països, voluntaris que tinguin experiència militar per a que col·laborin en la Guerra d’Espanya contra els facciosos i els feixismes europeus que els donen suport. La resposta va superar amb escreix les xifres que s’aventuraven des de la Komintern. De totes maneres, no van ser pas les quantitats magnificades que apunta la historiografia franquista per justificar o compensar la intervenció feixista i nazi. La nova historiografia apunta que van ser 35.000 brigadistes, a més de 2.000 voluntaris internacionals lligats a altres milícies, i que en cap moment hi va haver més de 15.000 voluntaris estrangers simultàniament en acció a l’Espanya Republicana. Els primers brigadistes internacionals, així doncs, desfilaven per la Gran Via de Madrid el 8 de novembre, i entraven en combat a Ciudad Universitaria.

Però fins i tot abans d’això, o sigui abans de la creació de les Brigades, centenars d’estrangers ja s’havien sumat de forma voluntària a la defensa dels drets i llibertats de la gent dels pobles d’Espanya. Alguns eren assistents a l’Olimpíada Popular que s’havia de celebrar a Barcelona (que es va organitzar com a resposta a la que es va celebrar a Berlín) per tant, esportistes, i també periodistes, o públic en general, van decidir quedar se a lluitar la mateixa nit del cop d’estat. També refugiats polítics italians i alemanys, i jueus de l’Est d’Europa, van anar-se afegint a la defensa d’Espanya. Per tant, eren gent que, per convicció i militància, per solidaritat, van decidir que quan al nostre país perillava la democràcia s’havien d’involucrar, fins i tot ho van fer aquells que fugien de la repressió. Els empenyia el sentit de la responsabilitat i la intel·ligència que ens permet ser conscients de la importància de defensar, allà on sigui, les llibertats i, per tant, de fer trinxera per blindar la democràcia i les institucions de totes i tots, sobre les quals podem somiar i aspirar a millores per totes i tots, perquè son patrimoni de totes les persones.

L’alliberament de París també és patrimoni de totes les persones. Aquest fet històric (històric, a més, en tants sentits) ens pertany a totes i a tots. És, per tant, un deure respondre a la responsabilitat de que ho sigui. Per això cal recordar els protagonistes, gent de carn i ossos amb sentit de la responsabilitat, que va lluitar fa 75 anys amb valentia, com el Lluís.

La responsabilitat del Lluís ve de molt lluny. Quan va participar a l’Alliberament de París tenia 23 anys, però el seu compromís va començar quan en tenia 16 i es va organitzar amb la Juventut Socialista Unificada. Va ser així com va passar a ser el comissari polític del 32è grup de la Guàrdia d’Assalt. La seva militància el va portar a acompanyar les Brigades Internacionals. L’any passat, en el 80è aniversari del comiat als i les Brigadistes, entre moltes altres activitats, vam visitar l’Espluga de Francolí. Allà, el 25 d’octubre del 1938, els internacionals van entregar les armes a l’Exèrcit Republicà i van ser acomiadats per Juan Negrín (president del Govern de la Segona República Espanyola), i pel teniente coronel Juan Modesto. El 27 d’octubre (dos dies després) al casino de l’Arrabassada, el Govern de la República va acomiadar oficialment els voluntaris internacionals.

Brigadistes Internacionals a l’Espluga de Francolí el 25 d’octubre de 1938. La fotografia és del periodista britànic Henry Buckley.

Les ordres que havien rebut el Lluís i alguns dels seus companys la nit abans consistien en vigilar la zona més alta de la carretera de l’Arrabassada, al Tibidabo. Va ser molt més tard, al camp d’Argelers, que ell sabria, a través d’un oficial de la seva companyia, quin era el caràcter d’aquell esdeveniment. Aquell va ser el primer contacte del Lluís amb els brigadistes. El dia següent, el 28 d’octubre, el Lluís i el 32è grup de la Guàrdia d’Assalt al complet, en formació des de primera hora del matí, van desfilar marcant el pas amb els Brigadistes Internacionals per l’Avinguda 14 d’Abril, la que avui coneixem com Avinguda Diagonal. Cada any, al voltant del dia 28 d’octubre, al districte d’Horta-Guinardó, entitats i institucions, veïns i veïnes, gent de totes les edats, anem al monument a la Brigada Lincoln a la Rambla del Carmel. Allà, recordem les paraules que Dolores Ibárruri va dedicar als internacionals. El Lluís, com a president de l’Amical de les Brigades Internacionals, sempre ens hi acompanya, renovant anualment la seva responsabilitat i el seu compromís amb els qui van ser els seus companys i amics, com el brigadista italià Giovanni Pesce.

La família de Pesce havia emigrat a França. El que va moure aquell jove de 18 anys no era només l’esperit de solidaritat amb la República Espanyola, sinó també l’esperança de poder frenar l’auge del feixisme al seu país d’origen. Si no era el més jove, Pesce, deuria ser dels més joves, ja que la majoria de brigadistes tenien entre 26 i 34 anys. A més, gairebé un terç estaven casats: si no tenien fills, de ben segur que en voldrien tenir. Anar a la guerra a Espanya era una oportunitat per frenar el feixisme a Europa, per tenir una Europa on els seus fills i filles poguessin créixer i ser lliures.

Els brigadistes internacionals no eren idealistes, o no ho eren més que qui vol la felicitat dels seus fills i les seves filles. Això no vol dir, ans al contrari, que no tinguessin ideals i ideologia: entre el 80% i el 90% dels voluntaris estrangers eren obrers o quadres polítics i sindicals de l’esquerra internacional. És el cas d’Henri Rol-Tanguy, militant del Partit Comunista Francès que també va formar part de les Brigades Internacionals. A partir de l’abril del 1938 va servir com a comissari polític de la 14a brigada, coneguda com “La Marsellesa”. El Lluís admirava, o admira, Henri. Uns anys després, seria el seu cap en les forces de la resistència durant l’alliberament de París.

Van ser molts (i de fet també moltes, segons mostren les dades del Sistema d’Informació Digital sobre les Brigades Internacionals, que és un projecte de la Universitat de Barcelona que permet donar visibilitat i conèixer les identitats dels homes i les dones que van venir de fora d’Espanya a lluitar per la Segona República), van ser molts i moltes, deia, qui comparteixen, després del seu pas per Espanya, el fet de romandre en la lluita contra el feixisme i el nazisme arreu d’Europa. Tot i això, no voldria que penséssiu que el Lluís es va retrobar amb alguns dels seus companys, fossin d’aquí o d’allà, només en els camps de concentració enginyant-se-les per sobreviure i organitzant-se per fer-ho el més dignament possible; o al camp de batalla brandant un fusell. Molt més tard, durant els anys 90 i els 2000, va participar en l’organització de tots els viatges que van fer els Brigadistes.

Mantenir viu el record del que no hem d’oblidar per a que no es torni a repetir, i, sobretot, portar-lo ben a prop de la ciutadania, és avui on el Lluís continua amb el seu compromís amb els valors de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Uns valors que al nostre país tenen noms i cognoms, noms com Enric Pubill (no crec que es pugui fer un homenatge al Bielsa sense parlar del Pubill), com Marcos Ana, amb qui també va ser al penal de Burgos; com Maria Salvo (fundadora de Les Dones del 36); com Carme Casas que, sota el pseudònim de “Elisa”, va ser la dona més buscada per la brigada politicosocial franquista durant els anys 40, i va fundar el PSUC i CCOO a la província de Tarragona,… però també hi ha noms que potser ens costen més de pronunciar, com el de Giovanni Pesce, el jove brigadista que molt més tard seria regidor de Milà durant 13 anys pel PCI, o Henri Rol-Laguy, el francès de la 14a brigada; Pesce va morir l’any 2007, Rol Laguy el 2002. Un terç dels brigadistes, però, van morir al camp de batalla, com l’afroamericà Oliver Law, el primer negre que va liderar una unitat de tropes d’homes blancs. Law va morir a la batalla de Brunete (1937). Si Pesce i Rol-Laguy veien en la seva lluita per la democràcia a Espanya una oportunitat per fer retrocedir el feixisme arreu d’Europa, per Law, i per molts altres afroamericans, era a més una manera de lluitar contra el racisme. James Yates, membre també del Batalló Lincoln, diu al seu llibre Del Mississippi a Madrid: “la primera vegada de la meva vida que em vaig sentir lliure va ser a Espanya”.

Lluís Martí Bielsa en el seu acte d’homenatge del passat 18 de juny del 2019 a Barcelona.

La tasca de l’Amical de les Brigades Internacionals, amb el Lluís Martí Bielsa al capdavant, no és només recordar, difondre i dignificar la memòria (com si això fos poc), sinó també reivindicar el llegat antifeixista, antiracista, i internacionalista, i per tant fer valdre el que van suposar les Brigades Internacionals. Perquè sense aquesta experiència no es pot entendre l’antifeixisme durant la Segona Guerra Mundial… ni ara. Sense aquells homes i dones de més de 50 països diferents, que van lluitar al costat del Lluís, avui no seriem aquí.

Ens toca, per tant, ser dignes d’aquesta memòria. I no és pas per responsabilitat amb el passat, sinó per compromís amb el futur. La memòria històrica que reivindiquem, i la memòria i història vives que és avui el Lluís, tenen la resposta a les incerteses que avui afrontem: només l’internacionalisme, i la defensa de la humanitat a nivell global per sobre de qualsevol altra consideració ens permetrà avançar.

El Lluís i jo ens portem 73 anys. Això és una vida sencera. No pot haver passat una vida sencera per topar-nos amb banalitzacions i tergiversacions, i amb un panorama europeu, i de fet mundial, on apareixen mentides i discursos d’odi, i desapareixen els espais de reconeixement mutu i de trobada. El mes de març, a la presentació del llibre de memòries del Lluís (Uno entre tantos. Memorias de un hombre con suerte), ens va dir: “aprofitem el temps que tenim per a que se sàpiga qui som: la gent que surt al carrer a dir la veritat”. I la veritat és que les llibertats dels altres son també les d’un mateix, i els homes i les dones de les Brigades Internacionals ho sabien, i per això lluitaven al costat del Lluís. Per això, jo també lluito al costat del Lluís.

Gràcies.